Alfons X de Castella, dit el Savi (Toledo, 23 de novembre de 1221 – Sevilla, 4 d’abril de 1284), fou rei de Castella (1252-1284)

Fill gran de Ferran III de Lleó i de Castella i de Beatriu de Suàbia, quan el seu pare va iniciar el setge d’Isbiliya va atacar sense èxit l’Algarve.[1] Va heretar el regne de Castella a la mort del seu pare el 1252.

Va fracassar en la pugna per la corona del Sacre Imperi Romanogermànic a la qual va dedicar molt esforç i diners. Va prendre diverses places andaluses, Cadis entre elles, però va haver de renunciar a l’Algarve i a les seves aspiracions sobre Navarra. El 1260 conquesta i incendia Rabat.
Estàtua a Madrid (J. Alcoverro, 1892).

Va haver de plantar cara a diverses rebel·lions internes entre les quals destaquen la dels mudèjars el 1264 i al problema successori plantejat en els últims anys del seu regnat. El monarca, casat des de 1249 amb Violant d’Aragó, filla de Jaume I de Catalunya-Aragó, va tenir deu fills legítims, però el primogènit i hereu al tron, don Ferran de la Cerda, va morir el 1275. any en què el sultà marínida del Magreb Abu-Yússuf Yaqub ibn Abd-al-Haqq va enviar dos cossos expedicionaris que van creuar l’Estret apoderant-se de Tarifa i Algesires derrotant als castellans a la Batalla d’Écija,[2] iniciant la Guerra de l’Estret.. El rei va tractar de defensar els drets successoris del seu nét, el primogènit de Ferran, però Sanç, fill segon del rei i germà de Ferran de la Cerda, va reclamar la successió per a ell rebent moltes adhesions a la seva causa. El rei va conservar solament la fidelitat de Sevilla on va viure els últims mesos de la seva vida bastant aïllat i secundat solament per un reduït nombre dels seus antics col·laboradors. Per aquest motiu en l’escut d’aquesta ciutat andalusa hi figurin les síl·labes NO-DO, amb una madeixa entre les dues, que donen principi i fi a la frase No m’ha dejado (“No m’ha deixat”) en al·lusió a lleialtat dels sevillans.

Durant el seu regnat va impulsar l’economia destacant entre altres mesures la institucionalització de la Mesta en 1273. També va fomentar la repoblació de terres conquistades als musulmans (Múrcia), Baixa Andalusia) i la unificació legislativa amb el Fur Real i les Set Partides. Va voler impulsar l’armada i protegir les costes de les incursions pirates, i atacar per mar el nord d’Àfrica: amb aquests objectius va fundar l’Orde de Santa Maria d’Espanya en 1272, però la flota fou aniquilada en 1279 i l’orde desaparegué l’any següent.

Malgrat haver pactat amb Pere el Gran el Tractat d’Ágreda per garantir el suport de la Corona d’Aragó a les pretensions de Sanç, a canvi de la pau i cessions territorials, Alfons va decretar el desheretament de Sanç el 8 de novembre de 1282, però aquest va accedir finalment al tron a la mort del seu pare.